Només terra, només pluja, només fang és la primera novel·la de Montse Albets (Edicions del Periscopi), una obra lleugera que pesa per la seva atmosfera asfixiant. Va rebre el Premi Llibreter 2025 de Literatura Catalana, valorada per ser una peça en què «el clàssic argument del retorn als orígens que conviu amb un descens a l’infern de la protagonista, que sobreviu a una pèrdua terrible. La redescoberta del poble i els seus drames i secrets familiars, en una ruralitat que beu de la millor Víctor Català, es converteix alhora en el coixí i l’impuls per a sortir del pou. Escrita amb gran delicadesa i hàbil en l’ús de diversos registres literaris, ofereix una lectura àgil amb un argument complex i de gran càrrega emotiva».
UNA HISTÒRIA SOBRE EL DOL
La protagonista de la novel·la és la Maria, que torna a Ca la Viuda amb un objectiu extern, el d’amagar-se; i amb un d’intern: superar un dol inesperat que té el poder d’embogir a qualsevol. La casa acumula la pols, l’oblit i les seves desgràcies. I el passat s’empassa el present com si fos un forat negre. La Maria ha d’enfrontar un dol sense haver superat mai els anteriors. Aquí el drama està servit per acompanyar al lector fins l’última pàgina.
No sabem on som. Sí el nom de les seves cases i dels personatges que conviuen en un lloc on ningú voldria ensopegar-se. L’arribada de la Maria es converteix en notícia per un dia i per moltes setmanes. I com diu el veredicte del Premi Llibreter, l’argument és un clàssic; no obstant això, funciona perquè el seu fil conductor és potent. També hi ha una pregunta que cala: de qui són els morts? La veritat és que no solem pensar en aquesta qüestió, i tampoc és fàcil trobar una resposta.
CA LA VIUDA
La casa en la que succeeix gran part de la història està tant carregada que es converteix en un altre personatge. Pesa més l’energia que tota la seva brutícia. Les persones que ja no hi són segueixen presents i parlen com fantasmes que no han pogut marxar a l’altra banda. Tot és molt claustrofòbic i no hi ha cap moment en què l’escriptora et deixi respirar. Ni un sol toc d’humor per fer una miqueta més lleuger el drama. Cap somriure. Les úniques referències a la natura que es troben són metàfores: Només terra, només pluja, només fang i un ocellet que és el reflex del dol i la pèrdua.
EL BON HOME
La Maria no és capaç de sortir de casa. La Cristineta, de Cal Peix, intenta sense èxit ser benvinguda a Ca la Viuda. La Cristineta, en realitat, vol tafanejar per controlar tot el que hi ha al seu voltant, per parlar de tot (i si pot ser, malament). És en Manel, el seu actual company, qui es preocupa realment per la Maria. Bé és cert que en Manel amaga un motiu, però diria que és l’únic personatge que es passeja per la novel·la amb una mica de llum i esperança. És un bon home, en Manel, molt més que la resta d’homes que ocupen una història on el masclisme no està absent.
NOMÉS TERRA, NOMÉS PLUJA, NOMÉS FANG
Només terra, només pluja, només fang és una novel·la senzilla que narra un viatge sobre el dol. No hi ha focs artificials, ni girs inesperats. No és un llibre per estrenar-te com a lector/a, ni tampoc una obra recomanable si estàs passant per un mal moment. Però t’agradarà si t’agraden històries com les de Víctor Català, Carlota Gurt o Sara Mesa.
Montse Albets (Mataró, 1977) ha començat amb bon peu la seva trajectòria com a escriptora després de treballar com a llibretera, correctora, assessora editorial i conductora de clubs de lectura. Té estudis de filologia catalana i un grau de mestre en educació infantil, en què es va interessar especialment en la comprensió lectora i la lectura en veu alta. Ha fet formació complementària en literatura, entre d’altres llocs a l’Ateneu Barcelonès i al Campus Lolita. Ha guanyat el XXXVI Premi de Narracions Curtes Ferran Canyameres pel conte Convivència veïnal.
